st. camille
 

l'associació    els centres    en temps de guerra

l'ASSOCIACIÓ St. CAMILLE, tot un EXEMPLE A L'ÀFRICA 
  L'ASSOCIATION ST. CAMILLE DE LELLIS neix a Bouaké (la segona ciutat més gran de Costa d'Ivori, amb uns 600.000 habitants) l'any 1983, amb la intenció d'ajudar els malalts sense mitjans. L'any 1991 s'obre, també, a l'assistència als presoners; assistència no tan sols sanitaria, sinó també humana. A més, també dirigeix l'acció cap a l'acompanyament dels malalts de sida i cap a l'ajut als refugiats de la guerra de la veïna Libèria.

L'any 1993 inicia l'activitat més difícil i a la vegada més extraordinària: alliberar, guarir, rehabilitar i reinserir, socialment i laboralment, els malalts mentals.

  A partir d'aquest moment van obrint centres d'acolliment, granges i tallers de reinserció a Bouaké i en altres poblacions de Costa d'Ivori. I el 2004 s'inicia la expanció internacional obrint un primer centre a Benin, a Avrankou, i posant la primera pedra d'un altre centre vora Portonovo. Però el principal problema de la St. Camille és la despesa de manutenció, acollida i medicació de totes les persones que són als centres, a la qual cal afegir la medicació dels més de 15.000 malalts ja recuperats i reintegrats a les pròpies famílies, de qui l'associació fa un seguiment periòdic i els facilita la medicació necessària per a evitar recaigudes.
Ateses les duríssimes condicions de supervivència que pateixen els malalts mentals a l'Àfrica, els bons resultats de l'experiència de la St. Camille i l'escassa, o nul·la, política dels governs en aquest camp fa que moltes entitats i organitzacions de països veïns hagin demanat a la St. Camille que hi obri centres. Concretament a Togo i Burkina Fasso ja han cedit terrenys i disposen de persones per poder-ho fer; només hi falta el finançament.  
Reimond

 

La tasca de la St. Camille és important pel que representa per als seus beneficiaris: el retorn de la dignitat com a persones. Però també és important pel que representa com a model per a tot Àfrica en polítiques d'atenció a la salut mental; polítiques, fins ara, pràcticament inexistents en la majoria de països, però que quan aquest continent entri realment en via de desenvolupament, els governs hauran de crear. I el que farà més creïble aquest model és el fet que la St. Camille ha nascut a Àfrica, de mans d'africans i a partir de les idees d'africans, sense pressions ni condicions en l'ajuda des d'Europa. I això, malauradament, no passa gaire sovint.
Els CENTRES 

La St. Camille és una associació en constant expansió. A final de 2011 aquests són els centres amb els que compta:
A Costa d'Ivori: BOUAKÉ (centre d'acollida de l'Hospital General CHU i de Nimbo), quatre centres de reinserció, equipament obert a tota la població (per ex. dispensari al CHU), centre de dones de BELLEVILLE on també hi ha un jardí d'infants; KORHOGÓ (centre d'acollida i de reinserció); BONDOUKOU (centre d'acollida).

A Benin: AVRANKOU (centre d'acollida amb uns 220 malalts hospitalitzats); BOHICON (centre d'acollida amb 210 malalts); DJOUGOU (centre d'acollida obert el setembre de 2011 i que ja acull 150 malalts); CALAVI, DASSA, SOKPONTA, SAVALOU (centres de referència per als malalts reinserits on, per exemple recullen la medicació); diferents centres de reinserció a DAMBODJI i AGOÏTA on hi ha telers, granjes i camps). S'ha demanat la presència de la Saint Camille a COTONOU, la capital de Benin, i s'han cedit dos grans terrenys CALAVI i TOKAN; el primer s'ha obert de moment com a centre de RELAIS i es preveu que a final de 2011 es podràn utilitzar plenament.

mapa centres
Al marge de la constant feina en els centres ja existents, la St. Camille té projectes inmediats adreçats a l'autogestió de tota la infraestructura. Amb la compra d'un gran terreny de 30 hectàrees a AGOÏTA, vora Bohicon, s'ha fet un gran pas. L'espai acull una quinzena de nois que s'ocupen de les palmeres plantades per tal d'extreure'n l'oli. També hi conreen blat de moro, arròs, tomàquets i altres. En definitiva, els centres de reinserció que al principi eren telers, impremtes o granges d'animals encara es mantenen però hi ha un canvi d'orientació cap a la producció d'aliments que puguin alimentar els malats dels centres.

fotos dels centres

Però hi ha més projectes: la creació d'un centre d'acollida a Abidjan (la capital de Costa d'Ivori) i a Cotonou (capital de Benin); la construcció d'un hospital a Avrankou; i, sobretot, aconseguir finançament regular per la manutenció i medicació dels més de 15.000 malalts ja reinserits en familia, qüestió que esdevé el major maldecap de la St. Camille.

 

I quan els projectes funcionen...esclaten les GUERRES! 

A l'Àfrica, com a qualsevol lloc del món però amb més crueltat, qualsevol projecte està supeditat al context polític. La riquesa de l'espai i la lluita per la seva explotació econòmica fa que molts païssos africans siguin petits polvorins on d'un dia per l'altre esclaten conflictes armats, sovint disfressats de conflictes ètnics, però on sempre hi ha els interessos de terceres potències econòmiques mundials. I, malauradament, el 19 de setembre de 2002 esclata a Costa d'Ivori un terrible conflicte armat . Les forces rebels prenen la zona nord i fan a Bouaké el seu quarter general, mentre que el sud del país segueix sota el govern democràtic de Laurent Gbabo. Els enfrontaments duren mesos a tot el país, comença el moviment de refugiats, el menjar escasseja, les morts es compten per milers... Al gener de 2003 es signa a França una entesa entre les dues parts; d'aquesta manera els rebels entren a formar govern amb dues carteres cabdals; Interior i Defensa. Però el conflicte no acaba aquí.
  L'escassetat d'aigua potable, la manca de menjar i la impossibilitat de trobar llenya o carbó per cuinar van fer que la St. Camille, plenament a zona rebel, esdevinguès durant la guerra el centre de referència per a molta gent per a aconseguir menjar (bàsicament arròs) i medicaments.
Un exemple: quan els rebels varen obrir les presons de Bouaké, tots els presoners que no es varen enrolar amb els rebels varen anar a acollir-se als centres que la St. Camille té al barri de Nimbó i al CHU (a Bouaké); uns centres pensats per a uns 500 malalts mentals van arribar a acollir més de 1.000 persones entre malalts, presoners alliberats, embarassades, mares amb nadons, etc. Cada dia, milers de persones anaven a la St. Camille a buscar arròs i/o ajut mèdic.
Diverses ONG (Metges Sense Fronteres, Creu Roja...) feien ús de les instal·lacions i la infrastructura humana de la Saint Camille per poder prestar el seu ajut a la població.
L'estructura física de la St. Camille i la tenacitat del seu responsable, Gregoire Ahongbonon, com també la seva ideologia altruista, va convertir, sense cercar-ho, la St. Camille en l'únic organisme amb garanties de distribució d'ajuda humanitària.
imatges de la st. camille durant la guerra Per fer front a aquesta necessitat, la St. Camille va emprar les reserves d'arròs de què disposava per a alimentar els malalts mentals que tenia en els diversos centres (uns 800 entre tots). Aquesta reserva, que en principi estava previst que durés uns mesos, es va exhaurir en qüestió de dies. La Saint Camille va arribar a repartir més de 120.000 racions diàries d'arròs cuinat.
Allò que resulta meravellosament increïble és que la infrastructura material i humana que cal per a cuinar i distribuir aquesta gran quantitat de menjar és possible gràcies a voluntaris de la ciutat, però també, en gran part, gràcies a la feina dels mateixos malalts acollits als centres.

Malauradament, el mes de novembre de 2010 es convoquen eleccions a Costa d'Ivori d'on surten dos guanyadors; l'anterior president Laurent Gbabo es reconeix com a president i Ouatara és reconegut per la comunitat internacional. Torna el conflicte armat on els rebels que havien quedat al nord del país durant el mandat de Gbabo van abançant cap a la capital del païs. Gbabo es reclou al palau presidencial i mentre la lluita arriba al carrer la ONU i França envien tropes per evacuar ciutadans extrangers i armar els rebels. Finalment la crisi acaba el 21 el maig amb la investidura de Ouatara i un balanç d'uns 3000 morts i desenes de milers de desplaçats.