El somni de la democràcia a l'Àfrica

El context sòcio-polític de Costa d'Ivori

Costa d'Ivori és un país de més de 16 milions d'habitants; ric en cafè, cacau (primer productor mundial) i fruites, i amb importants recursos minerals. Un 80% de la població és camperola i sobreviu amb aproximadament uns 50 euros de mitjana mensual per família.

La capital política és Yamoussoukro, però la capital real (econòmica) és Abidjan. La segona ciutat del país és Bouaké.

Va obtenir la independència de França el 1960. Fins el 1990 no s'hi instaurà el multipartidisme; s'hi van oficialitzar 25 partits polítics. Aquell mateix any és escollit president de la República Félix Houphouët-Boigny, que havia estat president del país des de la independència, amb un 80% dels sufragis en uns comicis més aviat tèrbols. Va nomenar primer ministre Alassane Dramane Ouattara, que es convertí en home fort del govern. Però Boigny mor el 1993 i és succeït, d'acord amb la constitució, per Henri Konan Bedie, president de l'Assemblea Nacional, amb els recels de Ouattara que aspirava a la successió. El 1995 es convoquen eleccions i és escollit president de la República Henri Konan Bedie.
El 24 de desembre de 1999 hi ha un cop d'estat, encapçalat pel general Robert Guei. Però l'any 2000 es troba forçat a convocar unes eleccions, que guanya Laurent Gbagbo, socialista del Front Popular Ivorià (FPI). Amb aquesta nova situació, Guei fuig del país.

 
De sobte, la guerra

La matinada del 19 de setembre de 2002 Costa d'Ivori es va veure envaïda per un terrible conflicte armat. Grups de rebels desconeguts fins llavors, fortament armats i amb una estratègia perfectament organitzada, van prendre en una nit i matinada Abidjan, capital econòmica del país; Bouaké, segona ciutat i situada al centre; i Korhogó, capital de la zona nord, propera a la frontera amb Burkina-Fasso.

En menys de 24 hores les tropes lleials varen alliberar la capital, Abidjan, però els rebels es van fer forts a Bouaké i Korhogó; de mica en mica van prendre possessió de tota la meitat nord del país.
Just després de la revolta, les forces franceses, amb l'excusa d'evacuar els seus ciutadans, s'interposen entre els dos fronts, possiblement amb la intenció de consolidar la divisió del país i fer possible que la ciutat de Bouaké quedés sota control rebel. Hi va haver l'inici d'unes negociacions a Lomé entre govern i MPCI (rebels). Aquestes negociacions varen durar un mes i mig i varen fracassar, però permeteren als rebels de guanyar terreny a l'oest (zona de producció de cacau). Gràcies a la creació de dues noves faccions de rebels, varen aconseguir de desestabilitzar la ruta del cacau.

França va forçar unes negociacions ultimàtum a París on es van asseure a la mateixa taula i en les mateixes condicions el govern i cadascuna de les tres faccions dels rebels.
Amb molta pressió de França, es varen signar els anomenats «acords de Marcoussis», l'aplicació dels quals es va dur a terme en la cimera de caps d'estat de Kleber. Els acords de Kleber no respecten la Constitució Ivoriana i donen als rebels els ministeris de Defensa i d'Interior, fet que provoca el desacord d'una bona part de la població i accentua encara més la divisió social.
Una explicació possible de l'actitud de França és que una de les reformes que volia fer el govern socialista de Costa d'Ivori qüestionava els monopolis que multinacionals franceses tenen al país (port, aeroport, telèfon, tren, electricitat, aigua, concessions mineres, construccions de pons, carreteres, cacau, cafè, etc.).

 
El problema humà, ara

Ara es localitza a la ciutat de Bouaké un greu problema de caràcter humà. Des del 19 de setembre de 2002 la ciutat ha quedat en mans dels rebels. Ha esdevingut el seu feu i quarter general. La ciutat de Bouaké es pot dir que és pràcticament assetjada, l'aigua potable hi escasseja, el menjar és cada vegada més difícil d'aconseguir, i el poc que es pot trobar al mercat o als comerços ha quadruplicat el preu; a més a més no hi ha llenya ni carbó per a poder cuinar.

Bancs, serveis públics i de seguretat, escoles, empreses, tot resta aturat des del 19 de setembre de 2002. El perill de malalties per inanició i d'epidèmies és cada vegada més gran. Hi falten medicaments; molts metges han fugit de la ciutat i, per tant, l'Hospital de Bouaké treballa de manera molt precària, a vegades sense medicaments o, fins hi tot, sense anestèsia.
Des del 19 de setembre, totes les entitats bancàries de Bouaké estan tancades, amb la qual cosa ni les famílies que tenien estalvis no poden disposar-ne.

Molta població de Bouaké ha fugit, d'amagat dels controls rebels, de la ciutat cap als poblets del voltant o a poblacions fora de la zona rebel, com a refugiats o desplaçats.

 
Els mtjans de comunicació i la guerra

La versió oficial dels mitjans de comunicació occidentals parla d'un govern acusat de genocidi i racista, que és fruit d'unes eleccions fraudulentes; justifica la revolta parlant de la qüestió de l'Ivoirité, la marginació dels pobres musulmans del Nord alçats en armes contra el poder corrupte del sud, els desigs de guerra del president Laurent Gbabo... Tot plegat per a amagar uns potents interessos econòmics en una zona immensament rica en recursos que "gosava" desvetllar-se per ella mateixa.